És una de les malalties més freqüent en el gat sènior. Generalment té un curs progressiu, tot i que aquest grau de progressió i empitjorament és molt variable segons el gat.

Els tractaments s’encaminen a retardar la progressió de la malaltia. Generalment no s’arriba a conèixer mai la causa exacte que provoca el dany als ronyons i la seva pèrdua de funcionalitat. La causa més freqüent és la nefritis intersticial crònica (inflamació i fibrosi del teixit renal). D’altres reconegudes són els ronyons poliquístics, tumors renals, infeccions bacterianes (pielonefritis), tòxics o alteracions congènites (glomerulonefritis).. però s’acostuma a no trobar la causa i es fa tractament simptomàtic.

Afecta a gats d’edat mitja o avançada, tot i que és més freqüent a mesura que el gat es fa ancià i és més freqüent que en els gossos.  Per a que es doni simptomatologia cal que el teixit renal i la seva funció es vegin afectats en dos terceres parts  aproximadament.

La simptomatologia més freqüent és sovint també la que es presenta en altres patologies com és la manca o disminució de la gana, pèrdua de pes, letargia, depressió, deshidratació. Acostumen a tenir més set i orina més (la sorra ens pot durar menys temps i podem trobar miccions més grans). Generalment la simptomatologia empitjora amb el temps si la malaltia és progressiva. Degut que el ronyó fa diferents funcions aquesta malaltia pot provocar diferents complicacions com són  anèmia, pèrdua de potassi, hipertensió etc.

Generalment es diagnostica en base a analítiques de sang i orina on s’hi analitzen diferents paràmetres. Es tracta d’una malaltia irreversible i a la majoria dels casos no s’aconsegueix una milloria tot i el tractament apropiat.

• • Ingesta d’aigua: tendeixen a deshidratar-se fàcilment i cal afavorir el seu consum d’aigua amb menjar humit, fonts d’aigua, abeuradors múltiples o afegint-hi saboritzants a l’aigua.
  • Contingut proteic de la dieta: és important controlar la quantitat i qualitat de les proteïnes presents a la dieta, degut que la degradació d ‘aquestes provoca un a cúmul de toxines en sang. Cal que es controli també per evitar una pèrdua de pes. L’adaptació a la dieta ha de ser molt paula tina, tant com el gat ho necessiti. També cal restringir el contingut de fòsfor a la dieta.
  • En casos avançats és freqüent l’administració de sèrum subcutani (o intravenós) periòdic que a cops pots ser ambulatori a casa si el propietari està entrenat.

Altres tractaments intenten controlar la pèrdua de potassi, la pressió arterial, els vòmits i nàusees, la presencia d’anèmia i el ús de vasodilatadors com els IECAs o el telmitarsan.

Aquests pacients requereixen controls mèdics i analítics periòdics per avaluar la progressió de la malaltia, presencia de complicacions, reajustar tractaments i l’aparició d’altres malalties concurrents.

————————————

Aquest text esta extret de FAB